Autor: Miquel
Amic, tinc coses a dir-te …
Amic, passen els dies i tinc coses a dir-te, amb veu de vidre.
Quan tot fineix al límit de l´absència, sobre el mur negre que separa el Fòrum de l´oratge.
Amic, ara que no hi ets, ara voldria dir-te coses que no es diuen mai. I ara la meua veu s´ha fet de pedra i no podré llançar el missatge rebel. Una flama immensa, fluorescent, em crema per dintre.
Cavalls negres posaran setge a la follia dels sediciosos, però la mare terra rebrà l´ofrena tan sols dels cavallers com tu.
Et precedeix la cendra als polsos i als sentits, i et perpetua un eco de cendra, ¡carn a fora!, i és l´eco de la pausa. Trista i dolenta pausa.
És com si Déu ratllara un nou equador, un altre paral.lel, un Danubi primíssim de silenci i el món es detinguera, tot esperant, ¡ Oh amic, volgut, estimat, quantes coses m´han quedat per dir-te!
Ja sé que les fulles seran cendra i que les rames ploraran ben nues, que es buidarà el teu riu d´aigües amargues i la mar s´omplirà d´estels i fulles.
Ja sé que els peixos besaran la vora quan la platja s´adorma entre despulles, i que les hores crearan un cercle quan s´esgarre la llum de tantes llunes.
Sé moltes coses més, però no importa, perquè duc al pit el vidre de les súpliques, per tal que es faça espill davant les roses quan el perfum, definitiu, s´ature.
La Mort ens deixa volves de cotó-en-pèl en cadascun dels sentits i són llavors les dolces llunyanies, fums imprecisos i aromàtics que ens rebleixen el cor i les pupil.les. I és ¡ Ara sí ! la VIDA.
Elegia al meu company i amic…
Amic, passen els dies i tinc coses a dir-te, amb veu de vidre.
Quan tot fineix al límit de l´absència, sobre el mur negre que separa el Fòrum de l´oratge.
Amic, ara que no hi ets, ara voldria dir-te coses que no es diuen mai. I ara la meua veu s´ha fet de pedra i no podré llançar el missatge rebel. Una flama immensa, fluorescent, em crema per dintre.
Cavalls negres posaran setge a la follia dels sediciosos, però la mare terra rebrà l´ofrena tan sols dels cavallers com tu.
Et precedeix la cendra als polsos i als sentits, i et perpetua un eco de cendra, ¡carn a fora!, i és l´eco de la pausa. Trista i dolenta pausa.
És com si Déu ratllara un nou equador, un altre paral.lel, un Danubi primíssim de silenci i el món es detinguera, tot esperant, ¡ Oh amic, volgut, estimat, quantes coses m´han quedat per dir-te!
Ja sé que les fulles seran cendra i que les rames ploraran ben nues, que es buidarà el teu riu d´aigües amargues i la mar s´omplirà d´estels i fulles.
Ja sé que els peixos besaran la vora quan la platja s´adorma entre despulles, i que les hores crearan un cercle quan s´esgarre la llum de tantes llunes.
Sé moltes coses més, però no importa, perquè duc al pit el vidre de les súpliques, per tal que es faça espill davant les roses quan el perfum, definitiu, s´ature.
La Mort ens deixa volves de cotó-en-pèl en cadascun dels sentits i són llavors les dolces llunyanies, fums imprecisos i aromàtics que ens rebleixen el cor i les pupil.les. I és ¡ Ara sí ! la VIDA.
Elegia al meu company i amic…
Fecha: 07/04/2008 23:50.
No hay comentarios:
Publicar un comentario